Dimarts passat coneixíem la detenció d'una noia del CDR Viladecans, la Tamara Carrasco, acusada d'un delicte de terrorisme per les accions d'aquests Comitès el diumenge, 1 d'abril. Una acció que es va dur a terme en diversos punts del territori, i que es va considerar que estava organitzada, coordinada o «comandada» per algunes persones concretes, entre les quals hi era ella. La Tamara va sortir al cap de tres dies del calabós de Tres Cantos de Madrid, amb un «simple» càrrec de desordres públics.

Ara bé, l'acusació de terrorisme ja havia començat a planar sobre ella, i per extensió sobre tots els CDR. Durant els dies de la seva detenció i posteriors, totes les tertúlies i entrevistes parlaven sobre el tema i debatien sobre terrorisme, violència, desordres públics... I tot plegat, amb la vista posada sobre els Comitès de Defensa de la República.

El periodista Jonathan Martínez (@jonathanmartinez) alertava fa uns dies en un fil de tuits fins on és capaç d'arribar l'Estat contra els CDR, començant pel macrosumari 18/98, de Baltasar Garzón, basat en la doctrina del «tot és ETA». «Tot» vol dir «tot»: Martínez explica com persones del moviment obrer, ecologista, juvenil, universitari; la coordinadora d'ensenyament de l'euskera (AEK), l'Assemblea Udalbitza – una assemblea de càrrecs electes d'Euskal Herria favorables al dret a l'autodeterminació, creada després de la signatura del Pacte d'Estella, amb l'objectiu d'obrir un procés de diàleg i negociació per aconseguir el cessament de l'activitat armada d'ETA – eren relacionats amb el terrorisme, fins i tot acusant el Govern basc de finançar-lo. Recordem que entre finals dels 90 i principis dels 2000 també es van tancar dos mitjans de comunicació – Egin i Egunkaria –, tancaments que van ser declarats il·lícits anys més tard; que es van imputar per delictes de terrorisme més de 250 persones, i que algunes van passar molts anys a la presó – l'últim pres del sumari 18/98, Joxean Etxeberria, va sortir de la presó el passat mes de gener.

La criminalització dels moviments socials a Euskal Herria amb l'excusa del «tot és ETA» servia per mantenir la cohesió en la defensa de la unitat d'Espanya entre els partits nacionalistes espanyols – en aquell moment, PSOE i PP, en l'actualitat s'hi sumaria Ciutadans – i tancar qualsevol porta a l'exercici del dret a l'autodeterminació d'Euskadi. «Sin violencia, se puede hablar de todo», és una de les frases que més recordem d'aquells temps; una frase que ha perdut tota la validesa des dels anys de les primeres manifestacions per protestar contra la retallada de l'Estatut, les reivindicacions fallides d'un pacte fiscal per Catalunya, les diverses mobilitzacions que s'han celebrat els darrers 11 de setembre i les últimes mobilitzacions en defensa de la República, organitzades pels Comitès de Defensa de la República. Mai ha existit la violència en totes aquestes manifestacions – de fet, la violència explícita s'ha donat en pràcticament totes les manifestacions nacionalistes espanyoles – i el Govern de l'Estat espanyol, amb les seves crosses, PSOE i Ciutadans, han rebutjat taxativament les reiterades ofertes de diàleg per part del Govern català.

La possibilitat que les accions dutes a terme pels CDR es puguin considerar terrorisme arriba per part dels mateixos actors, PP i PSOE, l'any 2015, amb una reforma de l'article 573 del Codi Penal, que donava un nou significat al concepte de «terrorisme». Una definició tan ambigua que, al cap i a la fi, deixava la porta oberta a l'arbitrarietat absoluta per part dels jutges a l'hora d'interpretar quines accions es podien considerar delictes de terrorisme. Que el moment de dur a terme aquesta reforma del Codi Penal coincidís amb l'anul·lació de la consulta del 9 de novembre, una primera mostra de desobediència del Govern català; l'independentisme a Catalunya estigués en auge – el 2012 ja comptava amb una majoria absoluta al Parlament, i aviat s'acabaria gestant la candidatura de Junts Pel Sí – i el President Artur Mas hagués anunciat la convocatòria d'eleccions, pot ser una casualitat. O no.

Des del sumari 18/98 fins la modificació del codi penal de 2015, els moviments socials i les expressions dissidents han estat criminalitzats, perseguits i condemnats: persones que han participat en vagues generals (com l'Andreu Curto), en protestes estudiantils contra la pujada de tarifes o la implementació del Pla Bolonya (com els 27 estudiants, professor i PAS de la UAB); persones que han fet tuits (com la Cassandra Vera), que han escrit cançons contra la monarquia (com en Valtonyc o en Pablo Hasel). Totes aquestes expressions de dissidència, que en alguns casos poden tenir conseqüències punibles penalment, des del febrer de l'any 2015 podien ser considerades accions de terrorisme.

Criminalitzar la protesta legítima, la desobediència civil pacífica, l'organització popular contra les injustícies i per la construcció de la República, considerant-les delictes de terrorisme, és el punt on necessita arribar l'Estat espanyol per tal de mantenir la Sagrada Unitat territorial, però també imposar una «pau social» per la via repressiva, com passa amb els veïns i veïnes de Múrcia que protesten per les vies del tren de l'AVE o els nois d'Altsasua, empresonats des de fa més de 500 dies per una baralla de bar amb agents de la Guàrdia Civil.

Per tant, no és una qüestió que afecti únicament l'independentisme català: ningú s'escapa del braç autoritari i repressor de l'Estat espanyol. Les detencions que es van produir el passat dimarts, i l'acusació de terrorisme per una de les detingudes, tenen un únic objectiu: sembrar el pànic entre la ciutadania organitzada i fer-la desistir de les seves reivindicacions per por a ésser detingudes o multades – com podria passar amb el moviment per unes pensions dignes, amb les organitzadores de la vaga feminista del passat 8 de març, o moltes altres lluites que no tinguin a veure amb l'independentisme. És per això que cal seguir avançant, desobeint, protestant i organitzant-nos, sense por, per tal d'assolir l'objectiu de la República Catalana. Una República on la dissidència serà benvinguda, es podrà piular, cantar, manifestar-se, protestar i reivindicar els drets socials, en cas que la República no els garanteixi, amb total llibertat.