La històrica vaga de la Canadenca, l'any 1919, va representar una gran victòria per a la classe treballadora d'aquest país i d'arreu. Entre d'altres, al final d'aquella vaga es va aconseguir la jornada de 8 hores, una reivindicació històrica. L'any 2017, gairebé 100 anys després, continuem treballant les mateixes hores, sense comptar les incomptables hores extres i l'ingent temps de transport que destinem a arribar al lloc de feina.

D'altra banda, tenim un percentatge molt alt de població activa mal anomenada "aturada", que no és que sigui "aturada", és que s'han quedat sense la possibilitat de tenir un lloc de feina dins la lògica del capitalisme. El discurs oficial insisteix a fer-nos creure que aquesta gent necessita estudiar més, formar-se més, aprendre més idiomes i "acceptar feines fins i tot si són a Lapònia". Podríem creure que les "aturades" són un accident, i que ningú desitja la seva situació. Això, però, no és ben bé així. Una bossa d'aturades gran fa que aquesta gent estigui disposada a treballar a qualsevol preu, fent qualsevol feina i les hores que faci falta. Això provoca indirectament que les condicions laborals de les altres treballadores es vegi trepitjada, ja que davant de qualsevol reivindicació laboral, la reacció és esperar que la treballadora marxi cremada de la seva feina per contractar seguidament a algú amb "menys exigències", és a dir, una persona desesperada. Això, però, no és nou. Durant la primera dècada d'aquest segle, que moltes relacionen amb un creixement econòmic brutal a l'estat espanyol, aquestes desesperades a la recerca de qualsevol cosa eren les persones migrades. Aquestes eren constantment assenyalades, menystingudes i acusades de "robar el treball" als autòctons. Com s'ha pogut veure, no hi havia arguments més estúpids que es poguessin dir. Dir que les persones migrades venien aquí a robar-nos la feina és tan penós com dir que les aturades són aquí per robar-nos la feina. Fals. Les persones, en general, busquen com guanyar-se la vida, i en la nostra societat, per desgràcia, només en coneixem una, treballar dins el mercat laboral capitalista. Sortir d'aquesta lògica capitalista és bàsic per poder tirar endavant. Recuperar la sobirania col·lectiva dels mitjans de producció mitjançant, per exemple, cooperatives, és bàsic. Recuperar la propietat col·lectiva dels sectors bàsics com l'energia, l'alimentació o el crèdit bancari és imprescindible si volem tenir algun futur. Deixar de tractar els països no industrialitzats com països d'on extreure'n recursos a força de mantenir-hi dictadures i guerres, és bàsic per deixar que la gent d'aquests països es pugui desenvolupar lliurement i no necessiti jugar-se la vida creuant el mediterrani per aconseguir un futur que, dins la lògica del capitalisme, no existeix.

Un primer i petit pas és treballar menys, i treballar totes, per reduir la bombolla d'aturades i recuperar les eines de pressió que tenia la classe treballadora. No té cap sentit que amb els avenços tècnics de l'últim segle seguim treballant les mateixes hores que els anys 20. Treballar menys no vol dir "no fotre res" la resta d'hores, no. Les hores que ens quedin es poden dedicar a desenvolupar-nos com a persones de moltes maneres, a través de l'art, a través de l'esport, a través de la solidaritat, a través de les relacions socials i, sobretot, pot significar que tinguem el temps que no tenim per incidir en les decisions polítiques que ens afecten de manera col·lectiva, i que ara decideixen altres.

Evidentment, això no interessa a la maquinària capitalista, i ens titllaran de dropos i ganduls per desacreditar-nos. Hem de ser fortes per resistir, hem de ser fortes per canviar-ho tot. Salut i revolta.