L’any 2009, el deganat de la Facultat de Lletres de la UAB va esborrar un mural antimilitarista de les parets de sota del Departament d’Arqueologia; el conegut com “el mural de les ovelles”. Una de les ovelles, de color negre, se separava del grup d’ovelles blanques, sota el lema “Surt del Ramat!”. Un mural desobedient, pintat pel dibuixant Ivà l’any 1989, que apel·lava a la desobediència, i que uns dies més tard va ser repintat pels estudiants organitzats en l’Assemblea d’Estudiants de Filosofia i Lletres - un òrgan en sí desobedient - aprofitant el 25è aniversari de la creació d’aquest òrgan.

La insubmissió al servei militar és un dels grans referents de la desobediència, com també ho és Thoreau a l’esclavitud o Rosa Parks a la segregació racial . Si mirem la història més recent, trobem moviments desobedients que han estat capaços de mobilitzar, de portar el debat als carrers, d’aconseguir coses. El moviment 15-M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, les consultes per la independència iniciades a Arenys de Munt o el multireferèndum l’any 2012. I encara de manera més recent, la consulta del 9 de novembre, els diversos ajuntaments requerits per donar suport a la Resolució del 9 de novembre del Parlament o per haver-se adherit a l’AMI.

Tots aquests exemples desobeïen per causes justes, per causes que mereixien plantar cara a l’autoritat i la legalitat, i actuar de manera unilateral. Demandes de més democràcia - o de “democràcia real” -, aturades de desnonaments, expressió de la voluntat popular en favor de la independència… molt sovint les lleis no contemplen totes aquestes voluntats populars, i si ho fan, ens trobem davant de tribunals que les suspenen.

Però malgrat el pes de la llei i l’autoritat actuï contra aquesta desobediència, no han aconseguit atemorir-nos. Davant del nou repte de construir una República Catalana independent, només ens queda apel·lar a la mobilització i la fermesa; i no només mobilitzar les bases independentistes de la CUP sinó el conjunt de l’independentisme. Amb 72 diputades no en tenim prou: és imprescindible i necessària la mobilització popular permanent, que ens permeti demostrar al món que avancem amb fermesa i sense por cap a la independència i la ruptura, i que estem disposades a desobeir. La desobediència forma part de la nostra pràctica política, i no ens ha de fer por transmetre aquest missatge al món.

Si volem construir uns Països Catalans socialistes i feministes, és absolutament necessària la desobediència. La desobediència a una triple opressió: la de l'Estat Espanyol, la del capital i la del patriarcat.

La resposta de l'Estat espanyol davant l'expressió de la voluntat de milions de catalans, primer a favor d'un referèndum i més tard apostant de manera clara i inequívoca per la independència, no ens deixa altre remei que actuar al marge d'una Constitució que va ser gestada en temps del franquisme i inspirada en els seus valors antidemocràtics; que actua contra els interessos de les nacions sense Estat; que ha estat heretada de manera directa de la dictadura. Una Constitució, a més, que no es respecta ni a sí mateixa quan retalla Estatuts d'Autonomia, quan legitima la suspensió de lleis en favor dels drets socials, quan coarta i coacciona la sobirania del nostre poble i tots els pobles oprimits de l'Estat espanyol.

La resposta davant la pauperització de la societat pels efectes del capitalisme salvatge ha de ser la desobediència a les lleis laborals que ataquen la classe treballadora, a les imposicions dels «mercats», al rescat de bancs i a l'expropiació del nostre temps vital; desobediència a les fronteres que passen per sobre de les vides humanes, a la sacralització de la propietat privada...

La resposta davant l'opressió del sistema heteropatriarcal ha de ser necessàriament desobedient als cànons estètics, al no reconeixement dels treballs reproductius i de cura, a les desigualtats salarials, a la invisibilització de les agressions masclistes, a la criminalització de la llibertat sexual, als rols imposats i presuposats...

"Tenim molt clar que tot dret social i tota llibertat política és filla de la desobediència", deia la protagonista d'un vídeo de la CUP per explicar el 9N al món. La desobediència, doncs, no és únicament declarar unilateralment la independència de Catalunya respecte de l'Estat espanyol en termes administratius. La independència ha de ser l'instrument que permeti una ruptura absoluta amb tots els valors que aquest Estat representa, i per tant, que permeti el naixement i construcció d'una nova República lliure, socialista i feminista.